Libros, arte, cultura y la vida real según Pla

Foto de Subcomandanta en Flickr

Gracias a una iniciativa de la asociación Xarxa de Motsy y la Fundación Josep Pla de Palafrugell podemos ir recibiendo día a día en nuestro correo el diario que Josep Pla, el Quadern gris, escribió hace 80 años, siendo un joven estudiante en busca de su identidad y de su vocación. Mas tarde Pla se convirtió en periodista y escritor profesional, siendo considerado como una de las plumas catalanas mas ilustres de cualquier tiempo. Pero en esos escritos de juventud late además un corazón rebelde y observador que nos lo hace mas cercano a nuestra sensibilidad.

Suelo reproducir en el twitter algunos párrafos especialmente significativos.

Pero hoy no me resisto a reproducir in extenso la entrada del quadern correspondiente al 4 de Febrero de 1919. Todo el debate sobre vida y arte, sobre el lugar de la cultura en el mundo contemporaneo se contiene en este sencillo escrito.

Que lo disfruten, que sientan ustedes la belleza del idioma catalán y que reflexionen sobre si esas palabras ofrecen un mensaje para nuestros días.

"Josep Pla: El quadern gris

5 de febrer. -- La meva generació. Que jo parli de la meva generació, és clar, fa riure. ¿Què sé jo de la meva generació? Parlo de la generació literària. La resta --el meu curs de la Universitat-- a penes m'interessa.

Però quan parlo de la meva generació parlo per mi. La meva generació sóc jo --perquè estic segur que hi ha dispers un grup de persones, totalment desconegudes, impossibles de localitzar, que veuen les coses, que pensen com jo mateix.

És quan parlo amb la gent que té vint anys més que jo que veig clarament les característiques de la generació de què formo part. Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres hem llegit i llegim els llibres. Creiem que hem viscut perquè hem llegit els llibres. Els llibres ens han donat l'esperança d'alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l'esperança d'alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. Què s'ha produït? Absolutament res. Res. Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d'una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones, són fets d'una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l'amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res. De què parlen els poetes? ¿Quin sentit té el que diuen els poetes? Per què parlen d'aquesta manera? Qui els fa parlar així?

He nascut en un poblet petit. Els horitzons de la meva vida han estat curtíssims. Aquestes circumstàncies m'han fet especialment sensible a la fulguració de la lletra impresa. Em posaren els llibres a la mà i vaig llegir-los. Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà --diuen els llibres. Però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per a dissimular, per a camuflar --és una paraula de moda-- la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes, hi ha escasses diferències: una mica més d'higiene, d'educació, un matís d'hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos! Simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat igual i el que s'anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels qui n'han escrit els llibres..."